dimecres, 28 de novembre de 2012

Presentació del llibre "Error y conocimiento: La gestión de la ignorancia"

Ahir (27/nov/2012) vaig tenir l'honor de presentar el llibre amb Antón Costas, catedràtic del Dep. Política Econòmica i Estructura Econòmica Mundial (UB), i Francesc Arroyo, periodista de El País (url) a la llibreria La Central del Raval. El llibre és un recull de contribucions de diferents filòsofs i científics amb reflexions profundes i molt, molt enriquidores sobre l'error i la seva repercussió en el coneixement. Creieu que la justícia té un efecte dissuassiu sobre l'aparició d'errors? O potser penseu que té un efecte reparador ... Quines estratègies utilitzen els sistemes establerts per impedir l'entrada d'idees considerades nocives (errors)? Per què i quines conseqüències té el fet que puntuem negativament les respostes equivocades dels examens tipus test i deixem sense punició les que estan en blanc? Tot un univers de sorpreses meravellosament recollides per l'Anna Estany, Victòria Camps i Mercè Izquierdo.

Podeu llegir la meva presentació ...

Bona tarda a tothom. Voldria començar agraint a l’Anna Estany que hagi pensat en mi, que m’hagi facilitat el llibre “Error y conocimiento: la gestión de la ignorancia” i que m’hagi convidat a aquesta presentació.
El llibre està dividit en tres parts: l’error i la seva influència didàctica, error i tecnologia i finalment, error i cognició. Com a enginyer, vaig iniciar la lectura en l’apartat que em semblava més proper; la part segona: error i tecnologia. Vaig pensar que m’hi mouria com peix dins l’aigua ja que he participat en peritatges diversos. Però el primer article de la Victòria Camps em va posar enmig d’un camp de mines parlant de responsabilitat moral davant de l’error. Bufa, jo que pensava trobar-me amb aspectes només tècnics... Per tant, de seguida vaig veure que estava en un error. Tot i tenir tres grans apartats, les diferents contribucions creuen i interconnecten conceptes al llarg del llibre, aconseguint un resultat molt ric i divers. Per tant, el llibre és més un calidoscopi d’idees i reflexions que un únic camí marcat.
De totes les idees que conté el llibre voldria comentar-ne algunes que m’han seduït especialment.
En el passat, la tecnologia era pobra i la Natura dominava el destí de l’ésser humà. Per tant , la Providència marcava els destins, l’error s’acceptava com una fatalitat que no es pot evitar. Avui en canvi, no s’accepta l’error en la tècnica. Hem passat d’un estoïcisme d’acceptar l’inevitable, a la religiositat del sentiment de culpa i l’expiació obligada. Aleshores la justícia apareix com una eina que satisfà a la víctima i dóna la culpa a la negligència d’algun l’individu. És la recerca dels culpables com a bocs expiatoris. Aquesta dinàmica produeix vàries paradoxes: malgrat la pressió judicial i les demandes els errors segueixen apareixent igual. De fet, els professionals sanitaris més competents i amb més responsabilitat són els que tenen més risc de ser demandats. Per tant, la justícia no té un efecte dissuasiu sobre l’error. Però podríem pensar que sí té un efecte reparador. Doncs tampoc és així, errors que no ho eren arrenquen compensacions econòmiques i actuacions negligents queden impunes. Per tant, la justícia es converteix en una farsa i queda lluny de l’objectiu desitjable: intentar aprendre de l’error, per minimitzar-lo en el futur.
Veient la Història, cal assumir que l’error és inherent a les accions de la humanitat. Per exemple, les grans catàstrofes de l’enginyeria: l’accident del Challenger, la fuita tòxica de Bhopal, el vol 800 de la TWA, les central nuclears de Chernobil i Fukushima (que no surt al llibre però jo la poso), etc. representen errors greus que no s’han de repetir. En tots els casos s’han creat comissions que volen escatir-ne els motius; però en el fons només és un teatre per satisfer la nostra inquietud. Perquè socialment l’error tècnic s’associa a la imperfecció i a la debilitat tecnològica. Però en realitat, són accidents deguts a la complexitat interactiva i a l’estreta correlació de factors; és el que Bosk citant Perrow anomena “accidents normals”. En aquest sentit , en tot el llibre es respira un esperit fatalista segons el qual l’error sempre se’ns escolarà com aigua entre les mans.
M’agradaria ara baixar un graó, buscar més profunditat i situar l’error en un context més ampli que el de la tècnica.  Parlar, tal i com fa el llibre, de l’error vinculat a les actituds morals i ètiques. Lantos i Montello presenten exemples de diferents obres literàries, en particular destaco el dilema que viu el personatge de Huckleberry Finn. El protagonista ajuda a un esclau negre a guanyar la llibertat. Huckleberry disposa d’una moral definida pels valors del Sud dels EEUU i entra en contradicció amb l’acció d’alliberar un esclau. Aleshores el concepte d’error pren tota una altra dimensió, va més enllà de la tècnica i enllaça amb l’equivocació en les creences. L’error com a conflicte social i motor de progrés. No era l’heretgia religiosa una veritat equivocada? i el seu error podia conduir a la condemna eterna?, per tant calia eliminar l’error. Aleshores l’error també s’associa a la imperfecció i a la debilitat, però no de la tècnica, sinó de l’ànima humana. Em permeten que els parli de coses recents? Els drets de les dones, el drets dels homosexuals, el dret a morir, el dret a decidir ... tot això són errors, si els situem en contradicció amb el marc de valors establert.  Catherin Elgin assenyala un mecanisme natural sobre el tractament dels errors (cito el llibre) “si eliminar una proposición falsa de un sistema de creencias es extremadamente difícil (és a dir si ja hem posat la llavor de la idea), entonces deberíamos evitar introducirla”. M’ha semblat que aquest és el procediment habitual dels establishments per evitar els errors. Intentar que les idees nocives no entrin en el cor de les persones. Així, deixar que les dones votessin va ser considerat una “algarabía”, el dret a morir és un “disparate de dimensiones colosales” i el matrimoni gay segur que ens farà “sortir d’Europa”. Però la gent de Ciència també hem de fer autocrítica. Nosaltres també tenim establishments, el treball del premi Nobel, Daniel Schechtman, no va ser acceptat durant anys en les revistes científiques de prestigi: l’existència dels quasicristalls es considerava un error dels seus experiments. Crec que és una d’aquelles situacions en les quals els científics deixen de ser científics. Afortunadament, el pensament científic és humil i accepta que pot estar equivocat, per sort l’error ens ajuda a avançar.
Un altre aspecte que el llibre destaca, i em sembla fonamental, és la relació entre error i ensenyament. Un dels autors destaca que en els exàmens, els professors penalitzem la resposta incorrecta amb punts negatius i la resposta en blanc no puntua. Aquesta es una estratègia que impulsa la ignorància. Equivocar-se és considerat més greu que ignorar. Aquesta és una cultura de profund arrelament però que, al meu parer, entra en contradicció amb valors d’avui dia com l’esperit emprenedor. Equivocar-se vol dir opinar sobre l’existència d’alguna cosa i per tant, té un valor afegit que la ignorància no contempla. Crec que aquesta part del llibre marca una tendència revolucionària en la percepció social de l’error. Al llibre existeixen moltes altres idees interessants: destaca l’efecte sobre la percepció de l’error que té l’aprenentatge quan modifica les connexions de les sinapsis de les neurones; la capacitat innata de detecció de patrons i formació de regles i la relació amb els errors; aquells errors “de bulto”, poc rellevants associats a la ment com a cavall desbocat; necessitat d’introduir el concepte d’error en els currículums ... etc. Una llarga llista d’idees que obliguen a una reflexió profunda i apassionant.
Per acabar intentaré recollir cinc regles d’or per viure i aprendre amb l’error: 1. Actitud humil, 2. Transparència, 3. Procurar que no es tornin a repetir, 4. Donar més valor a l’error que a la ignorància, 5. Reparar el dolor en la mesura del possible.
Moltes gràcies